La Lis diu que podria caure’m una tifa damunt del cap i no me n’adonaria ni que em mirés al mirall. El meu germà Manel diu que soc ruc. I la meva mare, quan deixo d’escoltar-la i començo a pensar en les meves coses perquè s’està posant massa pesada, em clava un calbot en diagonal i crida: “Orellut! Baixa dels núvols que t’estic parlant!”. El meu pare no diu res, perquè ell està pitjor que jo: si jo visc a la Lluna de València, ell viu passat Saturn, tombant a mà esquerra. Potser tenen raó, ves a saber, però jo… NOMÉS VULL VIURE TRANQUIL!… TRANQUIL!
